Per Saša Markuš

Milutin Petrović és director de cinema y, alhora, responsable d’una companyia productora independent a Sèrbia i Montenegrio. És autor d’El país de la veritat, l’amor i la llibertat (Zemlja istine, ljubavi i slobode, 2000, Premi Especial Memorial R.W. Fassbinder al Festival Internacional de Mannheim-Hilderbeg) i de Sud per sud-est (Jug jugoistok, 2005). Pertany al grup de realitzadors que fan cinema a la Sèrbia de postguerra, treballant amb pressupostos modestos i recolzant-se en un grup d’amics com a col•laboradors. Les seves pel•lícules són testimoniatges de la complexa situació política del seu país i, al mateix temps, proposen unes solucions estètiques molt innovadores i interessants. El país de la veritat, l’amor i la llibertat va interessar molt el públic que va assistir a la projecció que se’n va fer a la primera edició de Posible - Festival de Cinema de l’Europa Central i Oriental de Barcelona, i Sud per sud-est es presentarà en la propera edició del mateix festival (pel gener de 2006).


Parlem de la posició de l’autor de cinema independent a Sèrbia, un país que no té una gran indústria cinematogràfica. De què és independeent, per tant?

Fa temps que tinc ganes de fer un documental sobre la cinematografia de Sèrbia, un documental que consistiria en els títols de crèdit de les pel•lícules sèrbies realitzades durant els darrers quinze anys. En aquest documental podríem veure que totes les pel•lícules van ser finançades per la televisió estatal, per certa televisió privada que era propietat del líder del partit polític fundat per la dona de Milošević, per empreses estatals totalment controlades per Milošević. En els títols de crèdit d’aquests films, els autors expressen la seva gratitud a col•laboradors molt propers a Milošević, i fins i tot algunes pel•lícules són dedicades a ells. És clar, després de la caiguda del règim, els autors van començar a dir que, de fet, havien utilitzat els diners del règim per lluitar-ne en contra, de manera subversiva! La realitat és que el món del cinema contemporani és ple d’oportunistes; a més, durant la dècada dels anys noranta, Sèrbia va ser l’espai més retrògrad moralment que es pugui imaginar. M’estimo més non insistir-hi, perquè no vull donar una imatge de persona obsessionda; el cert, però, és que vaig ser l’únic qui va fer una pel•lícula sense tocar diners de Milošević i sense ni tan sols haver conegut la gent que l’envoltava, els qui encara lideren Sèrbia amb el vistiplau d’aquells que ens van bombardejar, suposadament, a causa del seu règim.

Va fer la primera pel•lícula, El país de la veritat, l’amor i la llibertat, durant el règim de Milošević, es pot dir que d’una manera gairebé clandestina. Vau córrer el risc de confrontació amb el règim?

Com a opositor al règim, corries el risc que et detinguessin o l’incordiessin amb petits problemes burocràtics força kafkians. També et quedaves al marge, eres exclòs dels fluxos de diners, però mai no es passava d’aquí... D’altra banda, si t’oposaves obertament a Milošević podies mantenir contactes amb les ONG i amb la oposició, finançats des de fora amb uns diners que... bé, segons la meva opinió, procedien de fonts bastant dubtoses.
El meu film es manifesta obertament i d’una manera ben palesa contra el règim de Milosevic; tanmateix, no m’agradaria que se’m considerés un dissident. He viscut el comunisme i he vist com els dissidents obtenien privilegis de l’Estat, mentre es queixaven que la vida era molt dura i de la manca de democràcia. Saps?, jo no em puc pas queixar, perquè el fet d’haver filmat una pel•lícula indepedent vol dir que em vaig divertir força. La gent que ha estat torturada o violada, o els qui són a la presó, ho passen molt malament i, objectivanment, tenen motius per queixar-se. Un grup de persones intel•ligents que realitzen uns pel•lícula independent es diverteixen molt, i no cal que ningú s’amoïni per ells.


El protagonista d’ El país... creu que editar la propaganda de Milošević a la televisió (era precisament la feina que feia durant la guerra, i per això, després, se sent culpable i pateix) equival a col•laborar en la neteja ètnica... La relació realitat- cinema- propaganda, és molt complicada, darrerament?

Vivim envoltats d’artificialitat, hi ha més coses artificials que naturals al nostre voltant. Les persones que viuen a les ciutats han vist més flors als anuncis publicitaris que al camp. Hem vist més sexe a les pel•lícules que a la nostra vida privada. Fins i tot les rialles, a les comèdies, són artificials, de manera que no tenim cap motiu per riure... La natura no està contaminada a causa de les centrals nuclears, sinó per tot allò que entra a través dels nostres sentits; uns sentits que utilitzem per arribar a conèixer la realitat. Avui dia no sabem si els assassins assassinen perquè imiten el que veuen a les pel•lícules violentes o bé les pel•lícules violentes existeixen perquè hi ha tants assassins a la vida real. Es pot dir el mateix per la manera com ens fem petons, ens vestim o tractem els fills.
Com a conseqüència d’aquest fenomen, ara hem de filmar utilitzant una tècnica que s’assembla una mica a la que feia servir el doctor Frankenstein: és la tècnica postmoderna. La contaminació que produeix la imatge és tan gran que hem de filmar al damunt d’imatges i encara al damunt d’altres imatges per tal de poder mostrar la realitat. Quan Picasso va pintar Les senyoretes del carrer d’Avinyó, amb els nassos torts, no ho va fer perquè va decidir inventar el cubisme, sinó perquè aquelles noies tenien realment l’aspecte que tenen en el quadre. Aquella va ser la manera idònia de pintar les noies, el 1907! Per això l’art és tan complex: diu la veritat fins i tot si la veritat és que les noies estan canviades i apareixen amb el nas tort, o bé pel fet que el nostre entorn real consisteix en un seguit d’imatges...
La relació entre propaganda i periodisme en les guerres contemporànies és molt complexa y no se’n pot parlar amb termes simples. Si una unitat militar contemporània té una persona encarregada de les relacions públiques i la premsa, si els periodistes acompanyen el soldats en combat, quina és la diferència entre el qui dispara amb un fusell i el que fa una conferència de premsa?


La teva pel•lícula té un intertext molt interessant relacionat amb els bombardeigs de l’OTAN a Iugoslàvia. Integres en el teu film fins i tot les imatges que van enregistrar les bombes mentre queien cap als seus objectius...

El meu amic i cameraman de la pel•lícula, Predrag Bambić –Bambi– va començar a treballar per a una productora militar tot just abans de la guerra, perquè pensava que, d’aquesta manera, podria aconseguir que l’Estat li concedís un pis (en els països comunistes les coses anaven d’aquesta manera: un empleat de l’exèrcit tenia dret a un pis de l’Estat). Després va arribar la guerra i en Bambi va haver d’anar a filmar-la; a més, el pagaven tan malament que no tenia prou diners per viure. Al cap de poc temps, les agències estrangeres es van interessar per la guerra i, de cop i volta, en Bambi va començar a treballar per a Reuters, la BBC i, finalment, per a la CNN. Continuava filmant la guerra, però li pagaven molt bé. La CNN no reutilitza les cintes: en Bambi se’n guardà unes quantes d’usades i la nostra pel•lícula El país... va ser filmada amb aquelles cintes, ja que no teníem diners per comprar-ne d’altres. Així doncs, mentre fèiem la nostra pel•lícula sobre la guerra, de fet esborràvem la guerra real enregistrada en aquelles cintes...
D’altra banda, els plans amb què s’inicia la meva pel•lícula els vam baixar d’Internet. Algú els havia penjat a la Web després d’haver-los enregistrat durant les conferències de premsa de l’OTAN... A l’OTAN, aquells enregistraments li arribaven de l’AVACS, on rebien el senyal amb la imatge des d’un satèl•lit, el qual, al seu torn, la rebia directament de la bomba, que portava una càmera integrada i volava cap al seu objectiu... Un d’aquests plans mostra un soldat que gira el cap cap a la bomba, probablement perquè l’ha sentida arribar...
És així... Aquesta és la realitat, no és una metàfora. O potser sí que és una metàfora?

A El país... fas moltes referències a altres films, i cadascuna d’aquestes citacions té un significat molt complex, situa el film que s’esmenta en un context nou i genera una varietat de significats. Com ho fas: conscientment, fent servir la intuïció, o senzillament és que et surt així?

Com ho puc saber? Potser és que em van marcar els anys que vaig passar a la Filmoteca, veient pel•lícules antigues... És com si fos un pintor, que barreja colors, i el resultat és allò que li surt. És cert, però, que els significats d’una pel•lícula no es construeixen d’una manera planificada. Afirmo que el sentit de la pel•lícula no es construeix de la manera com les diferents fundacions que financien el cinema d’avui s’imaginan que es construeix! Avui dia, cap d’aquestes fundacions no donaria suport a À bout de souffle, de Godard. Podeu imaginar-vos Godard preparant una sinopsi de la seva pel•lícula a Berlín i disposant-se a explicar al comité de què va el film?


El protagonista d’ El país..., un ‘freaky’ de cinema, en un moment donat diu que les pel•lícules són les persones... Tu també ho penses?

Vaig voler dir que les pel•lícules són les persones que hi apareixen, ja que l’ingredient més important de tot allò que capta una cinta de cel•luloide és la persona real, la persona real i la seva ànima. Les tribus primitives tenen raó quan diuen que la càmera li està prenent una part de l’ànima a la persona que està enregistrant. És justament per aquesta ‘màgia’ que a la gent li agrada anar al cinema. A diferència de l’Església, el cinema no posseeix el secret de la materialització del cos de Crist; tanmateix les pel•lícules ens alimenten amb l’esperit sant. Fer cinema és una tasca plena de secrets, però per a mi aquest és el més important: les pel•lícules són les persones que hi apareixen.

Sud per sud-est és una paràfrasi del títol original d’ Amb la mort als talons, la famosa pel•lícula de Hitchcock, que és North by Northwest. Què en podem aprendre, avui, de l’obsessió que tenia aquest autor per la paranoia política?

Em temo que durant molt de temps no podrem aprendre res de Hitchcock. Generalment, avui dia la gent que treballa en les institucions culturals o ensenya cinema ha perdut el contacte amb l’essència de Hitchcock. Ara mateix, les seves pel•lícules són com l’art antic, que serà redescobert per generacions a venir. Hitchcock, però, ens va voler advertir sobre el perill, en els seus films es referia a la llavor del mal. I ara, quan el mal ens envolta, tot i que sembli invisible, el mal ja està fet. Si et desplaces cap al nord-est durant un cert temps, segurament arribaràs al sud-est.

Els crítics van posar objeccions a Sud per sud-est perquè la consideraven massa complexa, massa difícil d’entendre si no es té un bon coneixement de l’escenari polític a Sèrbia. Què en penses? Tot i que la pel•lícula pot resultar excessivament hermètica, era necessari fer-la?

Com puc explicar res als qui creuen que els meus pensaments són massa complexos? Quan estudiava a la Universitat, la millor manera d’ofendre una pel•lícula era definir-la com a molt metafòrica, ja que això significava que el film era massa simple, massa fàcil d’entendre. En aquella època estàvem molt influïts pel modernisme, el modernisme estava molt pendent de l’aspecte formal de l’art, i nosaltres sabíem llegir molt bé aquells codis formals. I ara... Fa un mes, per exemple, en un festival, el jurat va premiar un film tot fent constar que es tractava d’una “simple metàfora, comprensible per a tothom”. I això és art modern! Em nego a combregar amb la gent que té aquesta mena de criteri. Si les meves idees són massa complicades i ells no en saben res, de la situació política a Sèrbia, poden escoltar música de Sting i llegir Harry Potter, ja que probablement en saben molt de bruixes i escombres voladores.


Tanmateix, El país... ha estat projectat a nombrosos festivals internacionals i va obtenir el Premi Especial Memorial R.W. Fassbinder en el Festival Internacional de Mannheim - Heilderbeg. Com veus la projecció internacional de la cinematografia sèrbia?

Quan em van donar el premi Fassbinder, vaig pensar que els membres del jurat s’havien fixat en alguns plans interessants de la pel•lícula o en la qualitat de la composició de l’enquadrament. De fet, el premi va ser el resultat d’un plantejament polític superficial: en aquella època (l’any 2000) Sèrbia era present en el braking news de la CNN i la meva pel•lícula va ser la primera que va aparèixer en la nova Sèrbia democràtica. Les institucions contemporànies solen ser plenes de gent que no en sap gaire, de cinema, ja no hi és Jean Cocteau; ara, de qui s’espera que digui alguna cosa sobre l’essència de l’ésser humà és de Madonna. La crisi de la recepció de l’art fílmic és més gran que la crisi de la producció. Gairebé es podria dir que, fent l’excepció dels premis atorgats a Clint Eastwood, tots els premis del cinema que s’han concedit en els darrers quinze anys són distincions equivocades. Segurament, no hauria de dir aquestes coses, perquè les meves pel•lícules també van als festivals, però cada vegada tinc més clar allò que Joseph L. Mankiewicz va voler dir als anys seixata, quan declarà que se sentia feliç d’haver pogut participar en el desenvolupament, el clímax i el decliu de l’art fílmic…

Com veus la relació entre globalisme i particularisme en les petites cinematografies?

Sóc de l’opinió que la realitat cultural contemporània és una disfunció, és un sistema en el qual ha funcionat malament tot allò que podia funcionar malament. La gent que ara fa cinema té certes similituds amb un club prestigiós del qual ha estat exclòs Michael Cimino, on Jean Luc Godard és vist com un boig i John Milius, com un nazi; a més, a la barra s’ajunta gent la companyia de la qual no m’agrada. Les petites cinematografies, com la meva, serveixen per il•lustrar el que jo anomeno la “segregació cultural”. De fet, la vella bona història antiglobalista i de world music, provoca malentesos sobre la realitat. És com si algú conegués una persona de pell negra i li digués: “Ascolta, tu deus ser molt bo tocant la conga”, i potser el pobre home acabava de sortir del conservatori on havia practicat amb la música de Paganini. Si seguim la mateixa pauta de conceptes erronis, pensarem que els serbis són els que carden tota l’estona i disparen amb armes de foc, i que Sèrbia és un país on la gent no té dents però, en canvi, “té una ànima molt oberta”… D’aquesta manera, l’antiglobalisme global adquireix la força d’un autèntic imperialisme i fa que les petites cultures desenvolupin precisament aquelles característiques que els grans centres esperen d’elles… Els negres, a tocar la conga, i el serbis, a cardar i a disparar… Tothom agafa el que li sembla, sense pensar-s’ho dues vegades. Si et diuen que ets grassonet i tens acnè, no t’ho repensis: engreixa’t ràpidament i fes un somriure de babau, encara que només sigui per no perdre l’ocasió de ser famós durant cinc minuts.

Si poguessis triar el pressupost i les condicions de la producció, com realitzaries el proper projecte?

Si fos un pintor et diria: qualsevol tipus de tela, qualsevol mena de color em serveixen… Mentre es pugui, cal pintar. Fins i tot si ho prohibeixen, cal buscar la manera de fer-ho. Collage, oli sobre tela, pintura en els tovallons, tapiços… faig de tot, treballo i treballo cada vegada més…

Enllaços relacionats

http://www.montage.co.yu
http://www.popboks.com/intervju/milutin.shtml

Milutin Petrović en cinEASTa