El documental com a vocació - Entrevista a Mark Soosaar
Per Saša Markuš
L’estonià Mark Soosaar és realitzador de cinema documental i, alhora, productor, professor d’arts audiovisuals i fundador del Festival Internacional de Cinema Documental i Antropològic de Pärnu, que el 2005 ha celebrat la XIXa edició. Soosaar fa cinema des de fa més de trenta anys, i durant aquest temps ha dirigit més de cinquanta pel•lícules, en les quals ha tractat temes relacionats amb Estònia, com ara el cas de la catàstrofe del ferri “Estonia”, el setembre de 1994, o bé la vida del darrer ambaixador estonià als Estats Units abans de la segona guerra mundial (i abans que Estònia fos incorporada a l’URSS). Mark Soosaar ha mostrat també un interès especial en filmar el folklore i l’etnologia, tant al seu país com a Sibèria, l’Amazònia i els Estats Units. El seu film Pare, fill i el Sagrat Thorum (Father, Son and the Holly Thorum, PRIX NANOOK al Bilan Ethnographique de París, 1997, i Golden Gate Award al San Francisco Film Festival, 1998) va atraure l’atenció internacional sobre els problemes de l’ètnia khanty de Sibèria. Aquest film explica el conflicte entre un pare i un fill; el fill vol convèncer el pare (i tot el seu poble) perquè venguin les terres on viuen a una companyia petroliera russa.
Quina és la situació del cinema documental en el context de la cinematografia contemporània, tant a Estònia com a escala mundial?
Avui dia, el cinema documental ha perdut posicions a causa de la dura pressió que exerceix el cinema comercial de Hollywod, i també com a conseqüència del desenvolupament dels mitjans de comunicació, que han aconseguit convertir-se en els principals informadors de tot allò que passa en la societat contemporània. Ja no existeix la necessitat de contrastar la informació mitjançant un sistema de senyals codificat, és a dir, el sistema de signes, símbols i imatges artístics.
Pare, fill i el Sagrat Thorum ha estat filmat a Sibèria; parla de la desaparició de l’ètnia dels khanty. Pensava en solucions per posar remei a aquest problema, mentre feia la pel•lícula? Hi ha cap solució possible per a aquest problema?
Sí que n’hi ha una, de solució: la companyia petroliera russa i l’Estat rus haurien d’entendre que una cultura indígena té molt més valor que uns quants bilions de barrils de petroli. És això el que la meva pel•lícula intenta explicar.
Com se sentia mentre era en contacte amb una cultura tan aïllada com la dels Khanty?
M’hi sentia molt bé, com si em trobés a la setena esfera, on resideix el Pare Thorum...
Vosté ha filmat molt sobre el seu país, Estònia. Es considera una mena d’escriptor de cròniques sobre la seva terra?
Sí, quan torno a veure les pel•lícules que vaig realitzar fa unes quantes dècades. No hi penso, però, quan tinc un altre projecte al cap.
Com troba una idea per fer un documental?
No sabria dir-ho... Quan veig un conflicte, un drama real. O bé quan conec algú i el seu destí em commou. El que m’agrada més quan faig documentals és l’ocasió que em donen de reestructurar la realitat, remodelar-la i convertir-la en poesia de l’art fílmic.
Què és el que ha après, per experiència, del Festival Internacional de Cinema Documental i Antropològic de Pärnu, que vosté va fundar?
No podem canviar el món tan de pressa com ens agradaria. Cal molt de temps, molta paciència, per poder influir en els esdeveniments, suggerir, explicar com es podem fer millors pel•lícules que reflecteixin els valors humans de la millor manera possible.
Vosté ha estat professor de cinema en països tan diferents entre ells com és el cas dels Estats Units i Mongòlia. Pot comparar totes dues experiències?
És molt fàcil ensenyar cinema a les persones que volen aprendre. És impossible ensenyar res als qui ja és consideren prou savis i, en canvi, no coneixen ni tan sols allò que és més bàsic de la seva professió. Pots trobar estudiants d’aquests dos tipus en qualsevol país.
Què ens pot dir dels seus futurs projectes?
Que els mantinc en secret fins a l’últim moment.
© CASA DE L'EST
