Per Eckart Stein

El present, la presència com a història: un bon tema.

Calendar (1993) és una coneguda reality fiction del canadenc Atom Egoyan. No és propiament un documental, però poques pel•licules em permeten interrogar tan profundament la realitat com aquesta. El mateix Egoyan la defineix com una metàfora de la separació. Calendar representa el temps i l’espai, el present i la història en l’absurditat de la seva relació.

Crec que vivim una revolució ideològica que comporta canvis revolucionaris pel que fa a imatges i idees, la realitat, les nostres relacions i la nostra pròpia identitat. S’ha posat en escena una monoideologia: ara mateix les marques i el mercat representen el present i la història.

Expressió i comunicació han estat la meva pàtria professional. La invitació perquè parli de Calendar és per a mi una provocació en favor de l’expressió i la comunicació i sobre la nostra pròpia relació amb dels canvis. Crec que Calendar és una invitació a la rebel•lia, a la provocació, un document personal de la crisi.

Narrar històries i escriure la història van sempre de costat.

He treballat per a la televisió pública durant quaranta anys, per a tallers nocturns, per a l’avantguarda, per a pel•lícules valentes, per a pel•lícules joves, per a pel•lícules políticament provocadores.

El present com a història… En el film d’Egoyan, Toronto representa el present i el calendari i Armènia són el passat i la història. El protagonista de la representació –de la “mise en scène”– és Atom mateix. Quan actua com a historiador, el veiem únicament treballant amb les imatges; en el present, ell ocupa el centre. A Atom se li havia encarregat fer fotografies de 12 esglésies armènies per a un calendari heràldic. Som amb Atom, assegut a la seva cambra, a Toronto, al llarg dels 12 mesos del calendari. Durant un any, cada mes ens situem tant davant la imatge d’una església a la paret com davant Atom mentre contempla un video de les imatges d’aquella mateixa església: està contemplant els enregistraments de la “realitat” viva a Armènia, és el fotògraf que, a Armènia, retratava la seva dona i traductora, Arsinée, amb la seva doble identitat armènia i canadenca, i del xofer, Ashot, amb la seva identitat armènia, que traslladava la parella per tot el país.

El número 12 determina l’estructura màgica del film: 12 mesos de l’any passat i 12 mesos d’aquest any. Amb l’ironia afegida de 12 dones: cada mes, Atom convida a casa seva una dona; cadascuna d’aquestes dones, en un moment determinat, telefona el seu amant; són 12 telefonades en 12 llengües que, com explica Atom, són les 12 llengües de les 12 pàtries on s’ha establert la diàspora armènia: el rus, l’alemany, l’italià, l’hebreu, l’espanyol, el turc, l’àrab egipci, etc.). 12 trucades telefòniques d’Arsinée, 12 cartes…

Tot obeint les 12 regles del joc, he triat 12 citacions per al meu calendari:

1
Primera citació: René Magritte:
‘Les imatges ens interessen per la seva similitud amb les coses que no reconeixem en l’original’.

A Toronto, Atom treballa amb les imatges sobre el passat i el present d’Armènia: fotografies, pel•lícules en 8 mm, video de 12 mm… La història d’Armènia des de tres perspectives: Ashot és tan viu com l’Armènia real; Arsinée, com la diàspora (una armènia que conserva la identitat armènia); Atom, com un armeni totalment assimilat.

Al Canadà, Atom contempla els videos que va fer a Armènia, i mentre se’ls mira, s’adona que les imatges que va enregistrar reflecteixen la intensificació de la intimitat entre Arsinée i Ashot. Els veiem unes quantes vegades sortint de l’enquadrament i tornant-hi a entrar. Una vegada, Atom espera 2 minuts i 54 segons a la porta d’una església: és el temps que li cal a Arsinée per adonar-se de la presència d’Atom. Atom esdevé voyeur vigilant del seu amor, i nosaltres ens convertim en els seus còmplices. En aquells moments, a Atom no li interessen ni la seva pàtria ni el seu país, ni tampoc les quaranta verges que van arribar a Armènia per difondre la cristiandat, ni tan sols la guerra de 1992. El narcisisme d’Atom i el nostre voyeurisme s’ajunten en el present i en el passat.

2
Bresson va dir: ‘T’invento tal com ets’.
Aquesta frase és, per a mi, la gran clau que permet entendre la persona en el documental. Atom Egoyan la utilitza obsessivament, pregunta: “On som?”, “Vas ser allà?”, “On ets?” –aquestes dues darreres preguntes són, a la vegada, les darreres paraules que s’escolten en el film, és el que diu Arsinée al contestador automàtic en la darrera (dotzena) telefonada a Atom–. Al començament de la pel•lícula, a Armènia, Atom explica allò que representa el seu origen armeni: “Nosaltres som d’aquí, però el fet de ser d’aquí ens va convertir en persones d’un altre lloc”.

3
Explicar històries, escriure història.
Carlo Emilio Gadda: ‘Conoscere è inserire alcunché nel reale, e, quindi, deformare il reale’. [‘Conèixer és introduir alguna cosa en la realitat, i, per tant, deformar la realitat’]

Sí, Atom Egoyan deforma contínuament les seves imatges amb la finalitat d’entendre la realitat, especialment el seu amor. No és possible fer un documental sense deformar la realitat. No és possible escriure la història sense explicar històries.

4, 5, 6, 7
Tot parlant del present i la història. Bill Gates ho va dir en una simple frase: ‘Qui posseeix les imatges posseeix els caps’.

Sí, vivim en l’època de la berluscolonització… de l’anomenat món global. Benjamin va advertir que ens estem fent cada vegada més semblants, perquè no som tan sols consumidors, sinó que esdevenim productes nosaltres mateixos.

Un sociòleg alemany ho va aclarir d’aquesta manera: 'Hi ha dues classes de persones: els dissenyadors i els consumidors'. O, com va dir una famosa model: 'Sóc el producte que tothom desitja'.

8, 9
La presència claustrofòbica d’Atom, el calendari, les 12 dones, les video-reflexions, el telèfon… Les cartes, el vi negre a Toronto: sí, la nostra vida està estructurada d’una manera ritual, igual que la història. L’amor i Armènia i les esglésies són història, de la mateixa manera que ho són les quaranta verges que van dur la regilió cristiana a Armènia.

Crec que la ironia és una medicina que ens ajuda a tractar l’absurditat de la nostra realitat, tant en el present com en el passat. M’agrada la història grega de Tirèsies: 'Hera el va deixar cec, però després Júpiter el convertí en un ésser capaç de veure-hi coses, en la realitat, que nosaltres no sóm capaços de reconèixer amb els nostres ulls'.

Atom ens mostra com Arsinée, traductora i amant, i Ashot, xofer i estranger que roba l’amor d’Arsinée, acaben sortint de l’enquadrament. I Atom li diu a ella: 'Fas que em senti com un estrany. Que t’has oblidat de la nostra història?'.
Entenc que la ironia és una forma de raonament. I Francis Picabia (amb el mateix esperit contradictori que Magritte, Gadda i Bresson) va dir: 'La raó és la llum que em permet de veure com no són les coses'. Ens hem d’adonar que som capaços d’entendre les coses tal com són, però també com no són. Per a mi, un bon documental ha de tenir sempre totes dues coses.

10, 11, 12
Em fan falta tres citacions més. Us transmetré tres declaracions polítiques optimistes de la història, encara importants, avui, per a la nostra acció, si no volem convertir-nos en col•laboradors del mercat consumista del brandproduct.

'La gent que s’assembla entre ells no pot formar la polis. Només la gent diversa pot formar la polis'. Aristòtil. La meva conclusió: creem una nova polis mediàtica subversiva.

Tomas d’Aquino va dir: 'Cal ràbia per al coratge'. Visquem amb aquest coratge.

I, finalment, Leopardi: 'Necessitem pessimisme en l’anàlisi si volem guanyar optimisme per a l’acció'.

Siguem optimistes i busquem alternatives. Per cert que Calendar va costar només 100 000 dòlars.



CALENDAR (72’) escrita i dirigida per Atom Egoyan, amb Arsinée Khanjien, Ashot Adamian, Atom Egoyan. Ego Films arts, Toronto, Das Kleine Fernshehspiel, ZDF. 1993.