Per Mercè Ibarz

1.
Realitzat uns mesos abans de la seva mort, com avantsala potser d’una mort aparentment sobtada quan va arribar el març de 1996, I’m so-so... és un autoretrat i un testament que inclouen una reflexió significativa sobre la representació documental del món contemporani. Una reflexió que és també una advertència i una angoixa: la càmera pot destruir tot allò que filma,la imatge que en resulta es pot girar contra els seus protagonistes, documentar pot ser un perill. Massa sovint, quan es vol donar testimoni del món social—el comunisme d’arrel soviètica en el cas del Kieslowski jove—, els mecanismes del poder consideren la imatge com una prova a utilitzar contra la gent filmada. El resultat és que el cineasta només pot parlar d’un mateix, a través d’un mateix, diu Kieslowski. Com que I’m so-so... és un autoretrat, i un testament, deixaré de banda l’altre resultat d’aquesta experiència cruel: filmar sense respecte, ni pels protagonistes ni pels espectadors. Em concentraré en com l’experiència de documentar la societat comunista polonesa va conduir a l’anomenada “ficció metafísica” de Kieslowski. Una “metafísica” que des de l’experiència que I’m so-so... rescata de l’oblit i dóna a conèixer potser no n’és tant, de metafísica.

Kieslowski dirigeix i signa el seu autoretrat testamentari, una producció danesa rodada al camp polonès, lluny de les ciutats. El fa amb el seu equip de sempre, el directors de fotografia, Jacek Petrycki, i de so, Michal Zarnecki. La música és de Zbigniew Preisner, inseparable del cine de K. que coneixem en aquesta part d’Europa: el Decàleg (Dekalog, 1988), La doble vida de Verònica (Podwójne życie Weroniki, 1991), els Tres colors (Trzy kolory, 1993/94). Aquests films tenen un lloc en el recompte kieslowskià, però no pas el més destacat, de fet només ocupen dos dels set capítols. Els altres capítols (tret del primer) està dedicat al documental Els caps parlants (Gadające głowy,1980), les ficcions realistes La calma (Spokoj, 1976) i L’amateur (Amator, 1979), i al film que inicia la seva ficció última, L’atzar (Przypadek,1981). Dels tres colors, Kieslowski només es deté en Vermell (Czerwony, 1994) i, del seu decàleg, en el primer manament, en la fe en un ésser suprem.

2.
Tot el seu cine arrenca de l’experiència documental, diu aquest modest testament fílmic, elaborat fora de l’estil Kieslowski, dotat d’humor directe i calma tensa, dues de les característiques personals del realitzador. Ho diu una psicòloga en el primer capítol, construït ficcionalment, que aplega testimonis variats—cap d’íntim—sobre l’autor a partir d’indicis racionals i espirituals, fins màgics, en un exercici d’humor mordaç: un vident, un metge, un capellà, dos policies, un grafòleg, una psicòloga. Un autoretrat de voluntat col•lectiva, que vol parlar pel seu cine i també pel de la seva generació. Encara més: vol ser un autoretrat del cine mateix.

Kieslowski dirigeix i pren el control de la situació immediatament: on filmar, com filmar, quina llum, quin so. Com que parla amb amics que coneixen prou bé les respostes a les preguntes del guió, avisa que procurarà dir més, anar una mica enllà, adornar potser les coses, “la veritat no importa gaire”. Una estratègia que atreu poderosament a creure el que el film explica: que tot arrenca de l’experiència documental, la qual arrenca al seu torn de la necessitat de representar un món—el de la seva joventut—que no estava encara descrit, en el qual no hi havia paraules per dir-lo.


3.
El cine de la generació de Kieslowski es va donar la feina de trobar les paraules, és a dir, les imatges i les paraules que les acompanyen. Corria la segona meitat dels anys seixanta, a la ciutat de Lodz, ombrívola i trista, tremendament gris, sense perspectives.

“Viure en un món sense representació és molt difícil”, diu el cineasta. Avui ho sabem més bé que aleshores, des de diferents parts del món, des del ventre mateix del món globalitzat. Dels diferents curtmetratges documentals que va realitzar, es deté en Els caps parlants. Una enquesta a cent persones, de les quals només sabem la data de naixement, impressionada en la pantalla, que responen una única pregunta: ¿què desitja vostè pel futur? Una pregunta que es pot fer, avui com aleshores, a Polònia i arreu. ¿Quins resultats donaria? Aleshores, en temps d’una certa “innocència” de la imatge, en els inicis de la televisió, el resultat va ser que la gent demanava coses irrealitzables a Polònia, conceptes com llibertat, expressats sense precisió. Paraules que es van girar contra les persones que responien a la càmera. ¿I què diria la gent que un artista com Kieslowski interrogaria ara, a Polònia, arreu? Segurament també coses irrealitzables... i significatives del món, avui tan descrit. Un món que carrega tantes paraules i imatges que és encara més opac, fins el punt que caldria tornar-lo a anomenar, a descriure com si fos el primer dia.

La calma, el segon film que K. rescata del seu treball, és ja una ficció. El punt de vista documental continua sent poderós. Posa en escena l’experiència de preparar una vaga, una experiència innombrable aleshores, car a Polònia no es feien vagues... És una ficció realista que alhora comença a jugar més directament amb el simbolisme, a través de la carta d’ajustament de la televisió (una magdalena proustiana, avui que l’emissió és contínua). Mentre l’ajusten, els dos obrers que preparen la vaga, capten de tant en tant una altra imatge: cavalls que corren lliures. La imatge va i ve, sense que la puguin fixar, com un senyal d’un altre món.

A L’amateur, ficció realista sobre el treball documental, Kieslowski arriba a un punt d’inflexió: cal protegir el món físic, allò que s’estima, la gent. La càmera els pot fer mal. El protagonista comença per filmar el naixement de la seva filla i no para. Filma contínuament. Això li costa el matrimoni. Continuarà filmant i arribarà a fer un film que és esperat en els festivals i que els seus companys cinèfils admiren. Però el film es torna en contra de la gent que hi apareix, és un film documental, que capta la vida a l’imprevist, tal com raja pels carrers, que adquireix potència metafòrica en la sala de muntatge. La policia pot detenir la gent que hi surt... El cineasta amateur acaba per destruir el seu film. “És una forma de negar la seva responsabilitat”, raona poc abans de morir Kieslowski, implacable, “no acabar el film, destruir-lo. M’ha passat pel cap moltes vegades”. La seva ficció en prendrà nota a partir d’aquí.

4.
Per això penso que la ficció posterior de Kieslowski és i no és metafísica. Si volia continuar descrivint el món, anomenar-lo, havia de recórrer a una realitat física que no impliqués perill pels seus protagonistes. Una realitat interior.

Va alternar gairebé sempre el documental i la ficció, empeltant i entrellaçant les dues narratives. Fins el punt de realitzar el Decàleg en uns anys profètics: 1988 i 1989. ¿Ficció metafísica, quan el Mur de Berlín era a punt de començar a caure i el poder no ho controlava?

Cineasta prolífic i treballador, ha deixat vint-i-vuit curtmetratges documentals (1966-1988) i vint llargmetratges de ficció (1975-1994) per a la televisió i pel cine. Quaranta-vuit projectes aixecats i acabats en menys de tres dècades. Sense comptar el temps dedicat a la censura i com burlar-la.

Una censura primer política i ideològica, que després de la caiguda de l’imperi soviètic es va revelar en el vessant econòmic: rodar a França pot ser considerat com una forma indirecta de censura, que fa que els seus colors, llevat del Blanc (Bialy, 1994) polonès, tinguin un cert estigma d’impostura, com si Kieslowski, deixant de ser directament polític, lluny de la seva gent, es refugiés en la “metafísica” del benestar europeu, avui en perill, en part per autoindulgència. Un perill que en certa manera, des del meu punt de vista, també corren Blau (Niebieski, 1993) i Vermell (no és el cas, insisteixo, de Blanc, ple de veritat i humor duradors).

Però Kieslowski salva Vermell. Des de la perspectiva que la mateixa narració dóna, centrada en l’experiència documental i la seva empremta, apunto una hipòtesi: a Vermell apareix una figura que, diria, no havia documentat abans, un jutge. Un jutge retirat, frustrat, amarg. De la seva experiència documental havia extret el judici inapel•lable que només és possible parlar a través d’un mateix. Potser no va voler que el seu autoretrat cinematogràfic, el seu cine, acabés amb la imatge d’aquest jutge... i per això va fer I’m so-so..., discret i subtil testimoni sobre la intensitat i la responsabilitat de la imatge. El cine no és sempre un jutge amarg, encara pot ser una mirada pròpia i sarcàsticament compromesa amb el real.

5.
I’m so-so... Un títol ambigu, deliciós. És la seva manera de descriure la relació amb els Estats Units. “Quan parlo amb el meu agent i li pregunto com va, diu: Extremly well. No diu: bé, o prou bé... no, no: diu Extremly well. I a mi, aquesta eufòria... Jo només puc dir: I’m so-so...” Anar fent, xino-xano.


I’M SO-SO... (1995) de Krysztof Kieslowski. 56’. Una producció de Kulturmode Film en co-producció amb The National Film Board of Denmark i The Danish Broadcasting corporation.

Enllaços relacionats

http://www.iua.upf.es/formats/formats3/iba_c.htm